d'Istambul a Venezia, la nive en St. Michel,
tocala dolía, alcuérdome, los regatos
nes manes y l'arena cruzando
un océanu más llargu que l'olvidu, el llagu Constanza
y los iviernos, ellí asomé un día,
los oasis, bebí d'aquelles fontes.
Entainé aína los caminos del home,
paréme nes ciudaes, compré especies
les que quixi, nuna esquina de Praga,
nuna mísere caleya qu'acababa nel Moldava
vi una nueche'l rostru de la muerte
y xuro que sorrió mientres pasaba.
Conocí animales que tovía nun teníen
nome, contemplé inxenios, la inútil,
absurda maquinaria que mide los retayos
del tiempu, el tráficu en Bombay, la carrertera
de Sintra y unos versos que prefiero escaecer.
Lleí a los clásicos y comí al pie de los caminos
munches veces con xente que falaba llingües
diferentes, teníen dioses diferentes.
Exploré los caminos del aire,
contemplé minaretes y mezquites, torres,
el sol saliendo en Chichén Itzá, l'aguya de
Colognia, una tarde a soles, en monte, y les ruines.
Percorrí, les siendes, les pontes,
los caminos, pero nin un solu pasu di
fuera de les angostes llindes
del to corazón.
Berta Piñán
(Un mes, 2003)
No hay comentarios:
Publicar un comentario